“ARTÍFICS” I “CIENTISTES”
Tan lluny, tan a prop. Art i tecnociència són avui dos extrems que es toquen. La pràctica profesional és totalment diferent en els dos sectors. Tanmateix, es mutlipliquen els punts de trobada. Orion, l'espectacle del coreògraf Cesc Gelabert, enllestit amb la col·laboració de l'expert de neurociències Oscar Vilarroya, és un d'aquests punts. Hi ha artistes que generen tota la seva creació a la frontera entre art, ciència i tecnología. Per aquests creadors no és una utopia que el coneixement científic i l'artístic estableixin un intercanvi. I que l'intercanvi vagi en les dues direccions. Per aquests exloradors, Espanya encara no és un habitat ideal.
- La Generalitat va premiar un projecte que l'ICAC havía descartat financiar, segons explica Roc Parés.
- Els objectius de la ciència? No els ha de fixar només la ciència, segons Stephen Wilson.
Un espai pensat perquè les persones autistes se sentin bé. És el projecte que va donar la volta a Europa el 2004, realitzat amb la participació de Roc Parés, artista i professor investigador de l'Intitut de l'Ausiovisual (IUA). 
“És una instal·lació que dóna estímuls visuals, tàctils i sonors als usuaris. Peró també detecta els seus moviments. I adapta els estímuls per evitar que els usuaris caiguin en un estat de moviments repetititus. La repetició obsessiva és típica de les persones autistes i és un símptoma de malestar. L'objectiu de la instal·lació no és curar. Sinó donar als usuaris un espai de benestar”. L'equip del projecte inclou, a més de l'artista, enginyers i psicòlegs de tota Europa, entre els cuals una experta en autisme, Francesca Happé. “Una evaluació científica externa va afirmar que efectivament els usuaris sortíen de l'intal·lació amb un nivell de benestar més alt”
No obstant això, el projecte de Roc Parés está a l'espera de trobar un espai definitiu. Parés va participar en la redacció del Llibre Blanc sobre Art, Ciència i Tecnología, promogut per la FECYT. “Espanya té un gran dèficit d'inversió en recerca científica: gairebé no hi ha recursos per fomentar l'interacció amb l'art. Un artista pot trobar grups de científics oberts al diàleg. Però difícilement es convertirà en un “client” per a aquells grups. Una empresa els hi pot encarregar un aparell. Un artista no, perquè no té recursos. L'estat hauria de reconeixer que també la investigació artística és una forma de coneixement. I donar els recursos perquè els projectes artístics tinguin un lloc a les universitats públiques i els artistes puguin interactuar amb els investigadors en condicions de paritat.” De moment no és així. Segons explica Parés, Antoni Abad va rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat pel mateix projecte al cual l'ICAC havia rebutjat el finançament poc abans.
I pensar que la retroalimentació entre art i ciència no és una novetat. “És natural pensar en Leonardo Da Vinci”, comenta Pau Alsina, director d'ArtNodes, publicació de referència del sector que estrenará nou disseny i nous continguts dijous que vé.
“Ernst Haeckel va juntar art i biología, Le Curbousier va ser influenciat per la matemàtica de Poincaré, Mondrian per la relativitat... Sense cap dubte, els resultats d'Einstein van ser una de les fonts d'inspiracó més fortes de l'art del segle XX.”
“Tant la teoria musical com la tecnología dels instruements es van desenvolupar en paral·lel amb la ciència: Bach va ser un gran tecnòleg”, explica Xavier Serra, de l'IUA. “Aquesta relació es va perdre amb el romanticisme. Ara és més viva en camps com l'arquitectura o el disseny, on la compentració és màxima. Però també en la música s'están reconstruint ponts”. “Avui la convergència s'està accelerant”, segueix Alsina, “perquè tots fan servir les mateixes eines per crear: l'ordinador i la xarxa”.
Pero l'intercanvi art-ciència no és unidireccional. “Quins són els objectius de la ciència? Aquesta és una pregunta que no ha de contestar només la ciència, sinó tota la societat”, explica Stephen Wilson, artista americà convidat a Now per parlar de creació i recerca. “La diversitat de visions és bona. Els ordinadors van ser inventats pels científics. Tanmateix, fa 25 anys cap científic tenia el mínim interés perquè es produís un microcomputer . Aquesta exigència va venir d'altres sectors. L'art pot aportar molt en aquest sentit”. La visualització de l'informació és un dels sectors científics on s'entan fent servir més eines de les arts visuals. Representar objectes complexos com una cel·lula o la xarxa internet en una imatge no és fàcil, pero és fonamental per fer-se'n una idea científica.
“La retroacció art-ciencia ja és una realitat en els MediaLabs”, explica Pau Alsina. “ Allí les preguntes de l'art i els avenços de la ciència generen noves aplicacions. Els més importants a Espanya són el MediaLabMadrid i l'Arteleku. “Però la situació és incomparable amb llocs com el ZKM de Karlsruhe o l'Ars Electrónica Center de Linz”, afegeix Parés. “Allí hi ha una inversió pública important, els projectes artístics passen una selecció anónima semblant al peer-review i les institucions no busquen només un retorn d'imatge, sinó també de continguts”.
“És una instal·lació que dóna estímuls visuals, tàctils i sonors als usuaris. Peró també detecta els seus moviments. I adapta els estímuls per evitar que els usuaris caiguin en un estat de moviments repetititus. La repetició obsessiva és típica de les persones autistes i és un símptoma de malestar. L'objectiu de la instal·lació no és curar. Sinó donar als usuaris un espai de benestar”. L'equip del projecte inclou, a més de l'artista, enginyers i psicòlegs de tota Europa, entre els cuals una experta en autisme, Francesca Happé. “Una evaluació científica externa va afirmar que efectivament els usuaris sortíen de l'intal·lació amb un nivell de benestar més alt”No obstant això, el projecte de Roc Parés está a l'espera de trobar un espai definitiu. Parés va participar en la redacció del Llibre Blanc sobre Art, Ciència i Tecnología, promogut per la FECYT. “Espanya té un gran dèficit d'inversió en recerca científica: gairebé no hi ha recursos per fomentar l'interacció amb l'art. Un artista pot trobar grups de científics oberts al diàleg. Però difícilement es convertirà en un “client” per a aquells grups. Una empresa els hi pot encarregar un aparell. Un artista no, perquè no té recursos. L'estat hauria de reconeixer que també la investigació artística és una forma de coneixement. I donar els recursos perquè els projectes artístics tinguin un lloc a les universitats públiques i els artistes puguin interactuar amb els investigadors en condicions de paritat.” De moment no és així. Segons explica Parés, Antoni Abad va rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat pel mateix projecte al cual l'ICAC havia rebutjat el finançament poc abans.
I pensar que la retroalimentació entre art i ciència no és una novetat. “És natural pensar en Leonardo Da Vinci”, comenta Pau Alsina, director d'ArtNodes, publicació de referència del sector que estrenará nou disseny i nous continguts dijous que vé.
“Ernst Haeckel va juntar art i biología, Le Curbousier va ser influenciat per la matemàtica de Poincaré, Mondrian per la relativitat... Sense cap dubte, els resultats d'Einstein van ser una de les fonts d'inspiracó més fortes de l'art del segle XX.” “Tant la teoria musical com la tecnología dels instruements es van desenvolupar en paral·lel amb la ciència: Bach va ser un gran tecnòleg”, explica Xavier Serra, de l'IUA. “Aquesta relació es va perdre amb el romanticisme. Ara és més viva en camps com l'arquitectura o el disseny, on la compentració és màxima. Però també en la música s'están reconstruint ponts”. “Avui la convergència s'està accelerant”, segueix Alsina, “perquè tots fan servir les mateixes eines per crear: l'ordinador i la xarxa”.
Pero l'intercanvi art-ciència no és unidireccional. “Quins són els objectius de la ciència? Aquesta és una pregunta que no ha de contestar només la ciència, sinó tota la societat”, explica Stephen Wilson, artista americà convidat a Now per parlar de creació i recerca. “La diversitat de visions és bona. Els ordinadors van ser inventats pels científics. Tanmateix, fa 25 anys cap científic tenia el mínim interés perquè es produís un microcomputer . Aquesta exigència va venir d'altres sectors. L'art pot aportar molt en aquest sentit”. La visualització de l'informació és un dels sectors científics on s'entan fent servir més eines de les arts visuals. Representar objectes complexos com una cel·lula o la xarxa internet en una imatge no és fàcil, pero és fonamental per fer-se'n una idea científica.
“La retroacció art-ciencia ja és una realitat en els MediaLabs”, explica Pau Alsina. “ Allí les preguntes de l'art i els avenços de la ciència generen noves aplicacions. Els més importants a Espanya són el MediaLabMadrid i l'Arteleku. “Però la situació és incomparable amb llocs com el ZKM de Karlsruhe o l'Ars Electrónica Center de Linz”, afegeix Parés. “Allí hi ha una inversió pública important, els projectes artístics passen una selecció anónima semblant al peer-review i les institucions no busquen només un retorn d'imatge, sinó també de continguts”.
- INFOMACIÓ I TEORIA
