VIDEO: "El món fora d'equilibri"
“
Si l’activitat sexual de les persones es reflectís en alguna característica física seva, per exemple l’alçada, veuríem nans i gegants passejar pel carrer”. Ho diu
Eugene Stanley, entre el 100 físics del món més citats pels seus treballs, guardonat amb la prestigiosa
Medalla Boltzmann. Stanley, que va donar una xerrada en l’àmbit del festival “
Fora de l’equilibri”, sap del que parla. El 2001, va estudiar
les relacions sexuals d’ una comunitat d’estudiants suecs. D’aquesta anàlisi va descobrir que hi ha una llei amagada, però molt clara matemàticament, que determina el nombre d’intercanvis sexuals entre les persones. Per què un físic es dedica a aquests temes? “
Primer de tot, per curiositat”, contesta Stanley. “
En segon lloc, perquè es poden fer servir les eines matemàtiques i la mentalitat de la física també per estudiar problemes socials. Finalment, perquè entendre com funciona els sexe ens pot ajudar a lluitar contra les malalties que es difonen per aquest canal”.
Els « gegants » del sexe
“L’alçada de les persones és una quantitat molt homogènia”, explica Stanley. Si la mitjana és 1,70 m, serà difícil trobar persones molt més altes (o més baixes). Trobar algú que tingui el doble d’aquesta alçada (3,40 metres!) és molt rar. El triple, impossible. En altres paraules, qualsevol persona del planeta no serà ni molt més alta ni molt més baixa d’1,70. Per aquesta raó, es poden fer cadires, cotxes, habitacions etc. de mida estándar i estar segurs de que gairebé tots els individus hi cabran.
“Ara fem el mateix raonament per les relacions sexuals ”, continua el científic. Es pot pensar que passa el mateix que amb l’alçada : la majoria de la població té més o menys el mateix nombre de parelles sexuals al llarg de la seva vida, tret d’uns pocs individus hiperactius (o que es guanyen la vida amb el sexe). “Doncs, l’anàlisi de les dades revela que aquesta imatge és completament equivocada”, replica Stanley. Primer de tot, els “gegants” del sexe són uns veritables titans. És a dir, poden tenir al llarg de la seva vida un nombre de parelles no només dos o tres, sinó 100 o 1000 vegades superior a la mitjana. Si això es reflectís en la seva alçada, podrien tocar la punta de l’Everest amb un dit. En segon lloc, no és veritat que hi ha una élit hiperactiva. Al contrari, entre els “nans” i els “gegants” del sexe, hi hauria individus de totes les « alçades ». És cert que la majoria de les persones té un nombre de parelles aproximadament igual a la mitjana. Però són molts els que en tenen el doble. Els que en tenen el triple són menys, però són tanmateix un bon grup. Els que quadrupliquen la mitjana són potser una quarta part dels primers: però això en una població gran vol dir molta gent. Per arribar a un conjunt de pocs individus, s’ha de considerar només els que tenen un nombre de parelles milers de vegades superior a la mitjana.
Una llei universal
“El que més conta”, explica Stanley, “és que el nombre d’individus que tenen un cert nombre de parelles segueix una llei matemàtica concreta: la llei de potència. Això vol dir que si enlloc dels estudiants suecs considerem qualsevol altra mostra (suposem, els habitants d’un país on es pot difondre el SIDA), podem estimar quantes persones en aquella població tindran un cert nombre de relacions sexuals. El conjunt d’individus amb un alt nombre de relacions (per exemple, els treballadors del sexe) s’hauran de cuidar més per evitar que l’epidèmia es difongui”.
Stanley és un dels científics que han descobert que la llei de potència s’amaga darrere d’altres fenòmens caracteritzats per una gran complexitat. “Processos naturals com els terratrèmols o econòmics com les crisis financeres, obeeixen a la mateixa llei”. La majoria dels sismes són petites vibracions. Però entre aquestes i els grans cataclismes hi ha una àmplia gamma de sismes d’intensitat intermèdia, distribuïts segons una llei de potència. Així mateix, les crisis financeres només són la « punta de l’iceberg » d'un conjunt de davallades o fluctuacions de totes les dimensions que es produeixen cada dia.
Un aparell contra l’infart
Els estudis de Stanley poden semblar molt abstractes. En realitat són tan pràctics que ja han portat a desenvolupar una màquina contra l’infart. “Nosaltres estudiem les fluctuacions de certes quantitats (el nombre de parelles, la magnitud dels terratrèmols, la intensitat de les crisis…) al voltant del seu valor mitjà. Amb aquest mètode hem descobert que unes fluctuacions anòmales al voltant del temps mitjà entre un batec del cor i el següent revelen que l’òrgan està malalt.” Aquesta observació s’ha concretat en un aparell que està començant a comercialitzar una empresa nord-americana. Consisteix en una banda que embolica el tòrax, mesura els temps dels batecs amb gran precisió i revela si hi ha desviacions anòmales al voltant la mitjana.
