26.1.07

[tema]SI L’INSTITUT ES TRANSFORMA EN XARXA...

Un recinte tancat on gent agrupada per franges d’edat rep coneixement des de persones dotades d'autoritat durant unes hores: aquest model d’escola està en agonia”. Amb aquestes paraules Enrique Gracián, matemàtic i divulgador científic, pronuncia la seva condemna de l’escola tradicional. “Aquest model s’assembla a una forma d’aquarterament. Podia funcionar quan a fora hi havia una societat jerarquitzada i disciplinada. Però la societat ha canviat.

Gracián és tallant. Tanmateix, no hi ha cap dubte que el sistema està en crisi. L’ensenyament de les matemàtiques n’és un exemple. L’informe PISA 2003 ha revelat múltiples falles en el sistema espanyol. Els resultats en matemàtiques estan per sota de la mitjana de l’OCDE no només pel que fa la preparació dels estudiants sinó també pel que fa la forta correlació entre l’estatus econòmic de l’estudiant i els seus resultats (FIG 1: punt1: Espanya, Punt2: Catalunya, Punt3: Suecia, Línies: mitjana OCDE. Espanya i Catalunya es troben a sota de la mitjana pel que fa els resultats dels estudiants i a sobre pel que fa la correlació entre resultats i "background "econòmic dels estudiants). Així mateix, la diferència d’èxit entre sistema públic i privat (a favor del privat, com no) és més gran de la mitjana OCDE (FIG2:
diferència de resultats entre escola pública i privada. A Espanya és negativa i a Suecia positiva). Es tracta només d’unes entre moltes dades significatives: l’OCDE té una web on els usuaris poden generar-se sols les gràfiques que més els interessen.

Encara que alguns resultats de l’informe indiquin que Catalunya manté una posició capdavantera entre les comunitats autònomes, també hi ha dades preocupants en el panorama de 2003, com les desigualtats socials en el sistema educatiu o la baixa despesa pública en educació. Pel que fa la matemàtica, s’evidencia una forta influència del “background” familiar .

L’informe ha despertat diverses crítiques, tant per la interpretació dels resultats com per la seva metodologia. Per altra banda, ha engegat un debat sobre les canvis que s’han d’incorporar al sistema educatiu. Entre d’altres, s’ha volgut ressaltar la importància d’incloure les noves tecnologies (1,2,3).

Omplir les classes d’ordinadors no és la manera per comunicar el coneixement amb les noves tecnologies. Aquesta seria només una manera per allargar l’agonia del sistema.”, segueix Gracián. “El distanciament entre escola i societat no és degut a la falta de tecnologia a l’escola.” El punt clau, segons Gracián, és que les formes del coneixement han canviat. “Avui el coneixement no és la propietat de pocs individus savis que el transmeten en llocs concrets. Al contrari està distribuït entre els milions d’individus que el generen.” En la realitat, els estudiants accedeixen ja a aquest nou tipus de coneixement, per exemple mitjançant el Web. “Molts dels continguts que s’estudien a l’institut no necessiten ser impartits de forma presencial: ningú necessita veritablement passar-se totes aquelles hores a l’institut.

Tanmateix, Internet no ho és tot. “El sistema decimal va trigar centenars d’anys des de la seva invenció fins al seu implantament. Tot i això, avui n’hi ha prou amb 4 o 5 anys per aprendre’l al col·legi i dominar-lo tota la vida. La fase on s’adquireixen aquests “paquets culturals”, de tres a dotze anys, sí que necessita l’ensenyament presencial. Almenys de moment, fins que també els nens d’aquelles edats interaccionaran de forma madura amb les noves tecnologies...




Esteu d’acord amb l’Enrique Gracián? Penseu que el sistema tradicional s’ha de canviar radicalment? O potser els problemes reals són altres?

[tema]EL CAS PERELMAN: NOU PARADIGMA A LA VISTA PER A LA MATEMÀTICA?

L'agost de 2006 el matemàtic rus Grigori Perelman rebutjà la Medalla Field, el “premi Nobel dels matemàtics”, que se li havia de lliurar al Congrés de Matemàtica de Madrid – un acte que mai cap matemàtic havia gosat fer. El 2002, Perelman havia demostrat la conjectura de Poincaré (1,2), un dels problemes més famosos y més difícils de la matemàtica moderna, obert des de fa més d'un segle i relacionat amb la “forma geomètrica” de l'univers, entre d'altres coses. Les poques declaracions de Perelman respecte al rebuig son un acte d’acusació a la comunitat matemàtica i a la seva manera de funcionar. El 2003, Perelman va deixar la investigació i segons les ultimes noticies està sense feina.

Mientras no era conocido tenía la posibilidad de decir cosas feas [sobre la profesión] o ser tratado como una mascota. Al pasar a ser conocido, no puedo ser una mascota y no decir nada. Por eso me he tenido que ir[Los matemáticos]son más o menos honrados, pero toleran a los que no son honrados”"Ya sé que la autopromoción es algo corriente y si la gente quiere hacerla pues muy bien, pero no creo que sea positiva. Me di cuenta de ello hace mucho tiempo y nadie va a cambiar mi parecer""Si alguien está interesado en mi forma de resolver el problema, está todo ahí, que vayan y lo lean. He publicado todos mis cálculos, es lo que puedo ofrecer al público."“Desde el principio le dije que ... rechazaba [el premio]. Es completamente irrelevante para mí. Cualquiera puede entender que si la prueba es correcta no se necesita ningún otro reconocimiento
(Des d'El Pais )

Les critiques de Perlman podrien marcar un punt d’inflexió en la manera de fer matemàtica? Un preconcepte molt difós és que la matemàtica és una disciplina immutable, que es fa igual avui que al temps de Pitàgores. Tanmateix, desde el càlcul a mà fins a la computació amb ordinador, la nostra relació amb els números ha passat per per moltíssimes mutacions. Els problemes matemàtics (1,2) interactuen amb la situació històrica, social, científica i tecnològica, com en el cas de la història de les matemàtiques a Catalunya i a Espanya.

Avui les noves tecnologies han donat una nova dimensió a la matemàtica. A la xarxa hi ha nous recursos per ensenyar (1,2,3,4,5), comunicar (1,2,3) i debatre (1,2,3) els temes matemàtics . Pero el web ha canviat la mateixa investigació matemàtica. “La possibilitat de penjar resultats a Internet pot posar en crisis el concepte de propietat del coneixement”, comenta Enrique Gracian, matemàtic i divulgador científic.

El 2002, Perelman va penjar a Internet sense preavís la seva demostració de la conjectura de Poincaré. Aquesta publicació no va passar pel peer-review, el filtre de qualitat de la publicació científica tradicional. El juny de 2006 els matemàtics xinesos Zhu Xiping y Cao Huaidong van publicar una demostració detallada dels passos fets servir per Perelman per demostrar el teorema a la prestigiosa revista Asian Journal of Mathematics, una operació que s'ha interpretat com un intent d’apropiar-se del resultat de Perelman (1,2,3).

Les revistes científiques tradicionals es presenten com una eina per garantir la qualitat de la recerca”, segueix Gracian “pero a canvi posen un preu al coneixement i faciliten la formació de grups de poder. Fins al punt que poden acabar sent un obstacle enlloc d’un impuls pel desenvolupament científic”. Tanmateix, sense un filtre de qualitat per cada resultat bo se'n publicarien cent de dolents. “Això es diu selecció natural. La intel·ligència col·lectiva de la comunitat científica seria suficient per seleccionar els resultats fiables.

De fet, ja ara comencen a sorgir models alternatius. La revista Plos One, que acaba de néixer, afegeix al procés clàssic de peer-review unes eines informàtiques de valoració i debat dels resultats per part dels internautes. Les indicacions cap a un canvi de paradigma no s'acaben així. Potser Perelman no rebutjarà el premi del Clay Insitute, un premi més coherent amb una nova visió de les matemàtiques, ja que no posa barreres professionals o d'edat als candidats.

25.1.07

[actualitat]Afegien nicotina al tabac: no és una llegenda urbana

L’anàlisi dels cigarrets venuts a Massachussets entre 1998 i 2005 ha confirmat que les tabacaleres més importants van incrementar la quantitat de nicotina per cigarret d'un 11% en dos anys. La nicotina és l'agent addictiu principal del tabac.

[actualitat]Moments estel·lars de la medicina

Vols fer-te una idea ràpida de la historia de la medicina durant l’últim segle? El British Medical Journal ha fet un sondeig i redactat un llista de les màximes fites de la disciplina des de 1840, amb una descripció de cadascuna d'elles. La que ha rebut més vots dels entrevistats ha sigut el sanejament.

[actualitat]Quan la comissió rebutja el millor candidat

El 70% dels professors universitaris va obtenir la seva plaça éssent l’únic candidat. Aquesta només és una de les moltes dades i estudis que suggereixen que l'"endogàmia universitària" no és una llegenda.

Sobre aquest tema s'ha desenvolupat un interessant intercanvi d’experiències a les pàgines del diari El País. En un article on investiga les causes de l'endogàmia universitària, Miguel Delibes De Castro explica un episodi esgarrifós (ppgg.17-18): unes oposicions per a la plaça de professor universitari a la UCM, on el "millor" candidat (en termes d'impacte de les seves publicacions) va ser el menys votat per la comissió i el "pitjor" el que més.

A Delibes li contesta Juan Dolado, que treu un "receptari contra l'endogàmia" des d'un exemple que considera "virtuós". Es tracta del "jobmarket" que es desenvolupa en el Simposi d’Anàlisi Econòmica.

[actualitat]Innovadora estratègia contra la "fuga de cervells": negar-la.

En una entrevista al diari ADN, el director del CSIC Carlos Martínez Alonso s'ha expressat d'aquesta manera respecte a la "fuga de cervells":

MARTINEZ:"El drama no es la fuga de talentos, que desgraciadamente no tenemos. El drama es que no quieran venir aquí los mejores científicos del mundo. Se entiende con el fútbol. Para tener la mejor liga necesitas los mejores equipos. Es exactamente lo mismo, hay que fichar a los mejores. Se está creando un problema lejos de donde existe.[...]No nos podemos fijar sólo en los jóvenes españoles, sino traer lo mejor. Y después tenemos que crear el mejor de los entornos para garantizar que los que aquí salen son los mejores."
Aquestes declaracions, pronunciades en la mateixa entrevista en que Alonso expressava el desig de "convertir España en el Silicon Valley europeo" han enfurismat la Federació de joves investigadors precaris, que han contestat amb un comunicat de premsa:

PRECARIOS:"Carlos Martínez llega a declarar que en España no existe el problema de la fuga de cerebros, cuando hay estudios recientes que muestran que España es uno de los países donde hay un menor retorno de los científicos que han tenido que emigrar. [...] Si bien es cierto que el sistema de I+D+i español tiene que aspirar a tener los mejores investigadores, independientemente de su país de origen [...] no vale de nada plantearse fichar investigadores de prestigio si luego resulta que no hay sitio en el vestuario ni para la mitad de ellos. Tampoco parece sensato invertir en la cantera si los jugadores de talento que salen de allí tienen que acabar marchándose a otros clubes extranjeros que realmente los tratan como merecen. [...] Si el sistema español de I+D+i ha sido incapaz de asimilar a todos los 750 investigadores de la primera promoción del programa Ramón y Cajal, ¿Cómo creen que podemos crear las 60000 plazas de investigadores que se necesitan para el 2010 ¿Qué entidades se prestan a asumir ese incremento de personal?"

Els Precaris han subratllat que no és la primera vegada que Carlos Martínez Alonso opina que la situació laboral dels investigadors és un problema secundari.