18.11.06

FENT NÚMEROS SOBRE LA SALUT

Els últims 8 anys, el nombre de fàrmacs consumits a Espanya ha augmentat el 50%. La medicina és cada vegada més protagonista del nostre imaginari. Les series de televisió amb més èxit es diuen “Hospital Central” o “El doctor House”. La batalla entre salut i malaltia és la versió actual del clàssic conflicte entre el bé i el mal, segons l’escriptora Rosa Pereda.

La medicalització de la vida(*) és al centre de l’informe Malalts de salut?, del Camfic. N’hem parlat dissabte a l’Einstein a la platja amb dos dels seus autors, els metges de capçalera Miquel Reguant i Francesca Zapater. Segons l’informe, entre les causes d’aquest procés hi ha la por a qualsevol tipus de risc, la pressa, que impedeix esperar el recorregut natural de la malaltia, la visió de la medicina com a una ciència omnipotent i el consumisme.

  • Entre 1990 i 2002 la indústria ha invertit uns 20 mil milions d’euros en fàrmacs de l’estil de vida
  • Espanya és el país de la UE-15 que dedica a la despesa pública sanitària un percentatge menor del seu PIB

“Consumir tants fàrmacs és primer de tot un perill per a la salut” comenta Jaume Puig Junoy, economista de la salut de la Universitat Pompeu Fabra. Però també per als diners públics. “Espanya és el país de la UE-15 on els medicaments són més barats”, continua Puig. “Alguns pacients s’emporten gratuïtament de la farmàcia medicaments que no faran servir. Les farmacioles de les cases estan plenes de caixes de pastilles caducades mig plenes. Tot això ho paga el sistema sanitari públic”.

Innovació hospitalària i atenció primària

“La innovació tecnològica i els nous fàrmacs, que s’incorporen al sistema sanitari en un règim de barra lliure afegeixen costos a canvi d’un benefici que no sempre compensa”, comenta Vicente Ortún, del mateix grup de Puig, en una entrevista a El Periódico de Catalunya el 23 d’octubre 2006. “La tecnologia mèdica més efectiva és la que tracta les malalties cardiovasculars.Per exemple, el vell by pass. Al contrari, en càncer s’ha introduit molta tecnologia, però la mortalitat és ara gairebé la mateixa que fa 90 anys. No és possible afegir al sistema tot el que és nou, automàticament. Als EUA, han calculat que hi ha un 30% de la factura sanitària que, si no es gastés, la gent estaria igual de bé de salut i qualitat de vida”.

“L’atenció hospitalària creix molt més de pressa que l’atenció primària”, apunta Puig. “S’hi posen molt més recursos. Al contrari, s’hauria de potenciar l’atenció primària de manera que a l’hospital hi arribin només les patologies hospitalàries”. “Quan un pacient rep un tractament desequilibrat, això comporta un cost d’oportunitat que paguen altres malalts”. És el cas de la prevenció: “A vegades es tracten més els riscos que les malalties. Així, es converteixen tots els pacients en “pre-malalts””. O de la receptació : “Moltes malaties no es curen amb un fàrmac, sinó parlant amb el pacient i intentant que canviï d'estil de vida”. En conclusió, “cal que els pacients es corresponsabilitzin. Que els metges rebin formació sobre aquests temes. Que l’atenció primària rebi més recursos. I que es facin servir criteris científics per establir les prioritats i els riscos reals que ha de tractar el sistema sanitari”

Les farmacèutiques i l’estat

Però no tot es decideix durant la consulta amb el metge. “La indústria farmacèutica”, explica Puig, “està contínuament buscant àrees de mercat per explotar, aprofitant les inquietuds de les persones”. Així neixen les malalties inventades: menopausa masculina, fills inquiets, timidesa malaltissa... La salut es transforma en un estat que ningú pot assolir. Processos normals de la vida, com el naixement, la vellesa, la sexualitat, la infelicitat o la mort, es presenten com a patologies. Entre 1990 i 2002 la indústria ha invertit uns 20 mil milions d’euros en fàrmacs de l’estil de vida, pensats per ralentitzar l’envelliment, millorar la ment, reduir el pes i millorar les prestacions sexuals: Viagra, Botox, Prozac...

Però també els fàrmacs normals es poden renovar. “L’estat està pagant a les farmacèutiques les anomenades “innovacions incrementals””, explica Puig. “Enlloc de comprar un fàrmac genèric que es pren dues vegades al dia, s’en compra un “de disseny”, que és el mateix, però modificat perquè es prengui només una vegada, que costa 3 o 4 vegades més”. “La despesa farmacèutica anuals als EUA és de 300.000 milions de dòlars”, explica(**) Vicenç Navarro catedràtic de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra. “Però, la inversió anual de les farmacèutiques en investigació és de 30.000 milions de dòlars. El 75% d’aquest despesa s'en va en innovacions incrementals. Els 9.000 milions d’euros d’inversió real en investigació són menys del 3% del balanç del Institut Nacional de la Salut Americà. L’economista Dean Baker ha proposat que l’estat absorbeixi aquesta despesa i elimini totalment les patents. Aquesta inversió seria compensada per l’enorme estalvi de no haver de comprar els productes de les farmacèutiques”. “No és una solució immediata. Però, per què cap dels governs que està estalviant en el sistema sanitari no ha intentat estalviar també reduint el monopoli de les farmacèutiques?”

Tanmateix, no tot se soluciona amb l’estalvi. “Espanya és el país de la UE-15 que dedica a la despesa pública sanitària un percentatge menor del seu PIB”, explica Navarro. Catalunya no és una excepció. "El dèficit sanitari català és tan gran que, encara que es resolgués el dèficit fiscal, el dèficit sanitari continuaria sense resoldre’s”. “La falta de serveis es correspon a una pressió fiscal molt baixa. L'IRPF espanyol recapta el 10,7% del PIB, mentre el percentatge mitjà europeu és del 13%”. Segons Navarro, no hi ha alternativa: cal pujar les taxes per financiar un sistema millor, com fan països com Suècia.

(*)veure editorial de Ricard Meneu
(*)pagg. 8-10

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Crec que és important que els metges tinguin un paper central en el procés de definir les prioritats del sistema públic. Si es deixa el tema a les mans dels polítics i del les multinacionals, serà difícil que s'apliquin criteris científics.

Joel, Barcelona

Anónimo dijo...

Comentari-1
Jo diria més. Com diu Feyerabend, la societat hauria de tenir uns mecanismes participatius i de control, respecte les "decicions" que pren la ciència. Aquestes haurien de sortir d'un Comité mixte cientifics, polítics i part. social. Aixó, en el àmbit de la salut i en qualsevol decisió científica que afecti a la societat, que en definitiva son totes.
(Donaré, al respecte,unes ref. biblio.i afegiré 2 comentaris més.
(Més tard!)

Anónimo dijo...

Els metges crec que estan en el mateix joc que les farmacèutiques. Receptar, receptar i receptar. Heu vist quants medicaments pren la gent gran i per trobar-se igual de malament que si no els prenguéssin? Crec que faria falta més orelles per escoltar i més medicina natural per les malalties cròniques