[tema]ISLAM I CIÈNCIA, AVUI

“Els coneixements moderns sobre l’evolució del fetus ja estaven implicitament escrits a l’Alcorà: aquesta és la visió que comparteixen molts metges creients en l’Islam”. Acceptar els resultats científics i justificar-los a la llum de l’Alcorà és l’estratègia de concicliació entre fe i ciència que l’Islam ha propugnat en la majoria dels casos, explica Mònica Rius, del Grup d’Història de la Ciència Àrab de la UB. “Els països de religió islàmica, com a països colonitzats, van rebutjar molts aspectes de la cultura dels dominadors occidentals. Tanmateix, aquest rebuig no va incloure els avenços científics, en general”. No falten les excepcions. “La introducció de la televisió va desencadenar una crisis política a l'Aràbia Saudí. Tanmateix, l'“instrument del diable” va ser ràpidament aceptat cuan la classe dirigent d’aquell pais va tenir prou control sobre els seus continguts”.

A l’últim programa, vam veure que durant l’Edat mitjana l’Imperi Islàmic va ser el promotor dels principals avenços científics. L’herència d’aquella època consisteix, entre d’altre coses, en milers d’invencions. Aquest tema va centrar el congrés “Un llegat compartit. Ciència Islàmica a Orient i Occident”, que es va celebrar a l’abril a la UB, amb motiu del 75è aniversari de la publicació del llibre “Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval”. En efecte, la influència de la cultura islàmica sobre la ciència a la Catalunya medieval va assolir un gran abast.

Però quina ha sigut la relació entre Islam i ciència després d’aquella edat d’or? I quina és avui en dia? “Fins al segle XV, senyors islàmics locals van seguir promovent iniciatives científiques importants, com ara l’Observatori de Samarcanda”. Les raons del declivi científic posterior són molt complexes. “És cert que les condicions socials, econòmiques i polítiques que van portar a la revolució industrial a Europa, no es van produir en cap altre lloc del món, incloent-hi els països islámics”. Tanmateix, segons asegura Rius, la recepció de la ciència i de la tècnica modernes no va ser un problema pel món islàmic i no representa cap problema cultural avui en dia.

La revista Nature va dedicar un ampli reportatge a la situació de la ciència al món islàmic contemporani (disponible també en Àrab), on destacava l’escassa inversió en investigació no militar per part de molts dels governs. El paper cada vegada més important dels moviments islamistes, que propugnen la presència de la religió a la política, tindria efectes contradictoris sobre la ciència, segons els comentaristes de la revista. Per una banda, alguns d’aquests moviments podrien fomentar l’educació i la investigació. Per altra banda “les condicions en les quals el coneixement va florir fa mil anys són molt allunyades de les que proposen els Islamistes. Llavors, el suport de la investigació científica es conjugava amb l’obertura a les altres cultures i fonts de coneixement”, segons l’editorial de la revista.

Són hores baixes no només i no tant pel coneixement científic en sí mateix, sinó també per una forma de pensament que s’inspiri en l’esperit crític i en el racionalisme de la ciència. “Per a la interpretació de l’Alcorà i dels textos de la tradició, l’Islam preveu diverses eines”, explica Mònica Rius. “El Taqlid consisteix en la imitació cega dels models del passat i dels mestres. Això pot ser útil en àmbits dels quals no es té coneixement. Per altra banda la Ijtihad consisteix en l’esforç d’interpretació crítica”. Aquestes tendències s’han anat alternant a la història de l’Islam. . “A l’edat mitjana alguns mestres van dir: “s’han tancat les portes de la Ijtihad”Avui hi ha intel•lectuals que opinen que s’haurien de reobrir, per què l’Islam s’adapti a la modernitat”. Als anys seixanta, a bona part del món islàmic predominàven els moviments progressistes. Avui s’han enfeblit. Però, opina Rius, això és molt semblant al que ha passat a Occident: dels moviments anti-vietnam als neoconservadors, del maig del seixanta-vuit a la victoria de Sarkosy...